Cada
dia el mateix, el despertador et desperta a un quart de vuit. Et destapes i una
fredor s’apodera del teu cos. Aixeques la persiana i és fosc... Anar a l’escola
fa molta mandra. Et vesteixes, esmorzes, et rentes i rumb cap a la que d’ara en
endavant serà la nostra segona llar. Un lloc agradable i desagradable,
acollidor i fred.
Ben
entrada la tardor tot s’entristeix, la gent ja no surt de casa, les tardes amb
la nit comencen abans i s’allarguen. Quan surts de casa, els carrers estan
plens de les llàgrimes dels arbres, que
fan crec, crec quan les trepitges. És
una època de solitud.
La
rutina s’instal·la en les nostres vides. Una rutina pesada i feixuga que a
tothom desagrada. Tothom busca camins alternatius a la rutina, però un cop ha
arribat la tardor, només ens podem fer forts, agafar un paraigua, i aguantar la
forta tempesta fins que la primavera piqui el timbre i ens acomiadem de la
tardor per deixar pas a la nostra gran amiga, aquella que farà de la rutina una
petita festa. Quan mirem per la finestra ja no serà tot gris i fosc, els terres
ja no estaran plens de fulles seques. Ara podrem mirar per la finestra sense
que les gotes de la pluja ens destorbi les vistes.
Però
per desgràcia, fins d’aquí a uns mesos no podrem gaudir-ne. L’única manera de
fer la rutina més amena és amb la companyia d’un ésser estimat. Algú que ens
impregni la seva felicitat i el seu somriure. Algú que només amb una mirada
sincera ens desperti i ens ajudi a fer
miques la rutina.
No
tothom té el luxe de gaudir de la companyia d’algú especial i únic. Però tot és
cosa del destí, tan simpàtic i antipàtic
a la vegada. Quan els camins de dues persones es creuen pot ser per bé o per
mal. Quan és per bé el camí serà llarg i agradable. Quan és per mal, el destí
ja s’encarregarà de redirigir els camins oposats.
Per
desgràcia la vida no sempre són flors i violes. De tant en tant, sense poder-ho
evitar, els camins es tornen a bifurcar i cadascú ha de seguir sol la seva
aventura. Aquesta bifurcació sempre hi és, tard o d’hora arribarà. El pròxim
camí potser farà pujada, potser baixada, o
potser seguirà el mateix traç fins qui sap quan.
Hi
ha una cançó que m’agrada molt d’un grup espanyol i la vull compartir amb tots
vosaltres. La cançó es titula Si te vas
i és del grup Extremoduro. (
